SHINJIMEI
El gran camí no és difícil,
només li repel·leix haver d’escollir i seleccionar.
Si no hi ha rebuig i aferrissament,
tot és clar i evident.
Una mínima separació (de l’ample d’un fil de seda)
produeix una distància com del cel a la terra.
Si és vol captar l’aquí i ara
no hi ha d’haver preferència ni aversió.
El conflicte entre atracció i repulsa
és una malaltia del cor.
Si un no es percata del misteri de la vida,
vanament s’esforça per la pau del cor.
És rodó i un [unitari] com el gran espai,
res no li manca i res no li sobra.
En escollir o rebutjar quelcom
es perd de vista la cosa tal com és.
No s’han de perseguir les coses de fora
ni aferrissar-se a l’experiència de buit.
S’ha de romandre seré en l’u [unitat],
i les preocupacions desapareixen per elles mateixes.
En intentar aturar l’activitat i aconseguir la quietud,
el mateix intentar d’aturar es converteix en activitat.
Si un es queda en un dels dos extrems,
com poder, llavors, conèixer l’U?
Si un no penetra en la unitat,
no s’aconsegueix res en cap dels dos àmbits.
En intentar assolir el que és, es perd el que és;
perseguint el buit, es va contra el buit.
Quantes més paraules i pensaments,
menys un s’atansa al fet.
Tallant paraules i pensaments
no queda lloc que no penetri Això.
Tornant cap a l’arrel s’assoleix el principi;
perseguint les formes es perd la font essencial.
Dirigint la pròpia llum endins, ni que sigui un instant,
se supera el buit interior.
Els canvis en aquest buit interior
es deuen tots a la visió il·lusòria.
No és necessari perseguir la veritat;
simplement s’ha de deixar d’intentar veure-hi.
En no romanent en punts de vista dualistes
es fa innecessària la seva persecució.
N’hi ha prou amb un xic de veritable o de fals,
i el cor es perd en la confusió.
Hi ha dos perquè hi ha u,
però tampoc un s’ha d’aferrar a l’u.
Si no ha sorgit la ment de l’u,
les deu mil coses són immaculades.
On no hi ha màcula, no hi ha cosa.
Quan no sorgeix, no hi ha ment.
El subjecte s’esvaeix al mateix temps que l’objecte;
l’objecte s’esvaeix al mateix temps que el subjecte.
L'objecte és objecte perquè hi ha un subjecte;
el subjecte és subjecte perquè hi ha un objecte.
Si algú vol conèixer ambdós nivells ---
a l’origen són un sol buit.
El buit és el mateix en ambdós,
i ambdós contenen per igual totes les coses.
Quan no es distingeix entre fi i tosc,
com hi pot sorgir algun prejudici?
El gran camí és ample per essència,
ni fàcil, ni difícil.
Mantenir punts de vista estrets és causa de titubeigs;
com més es corre, més es tarda.
Aferrant-se a aquests punts de vista, es perd la perspectiva justa,
i, amb certesa, un es desvia.
Soltant-los, tot es torna natural:
en l’essència no hi ha anar ni romandre.
Actuar segons la pròpia naturalesa
és concordar amb el camí, camina lleuger, sense preocupacions.
El pensament discriminatori allunya la veritat;
una ment maldestra i espessa tampoc hi ve a tomb.
Quan no hi està d’acord, l’esperit se sent torbat;
per a què serveix posar-se a favor o en contra de les coses?
Si es vol cavalcar en el vehicle u,
no s’ha de tenir aversió al món dels sis polsos (sentits).
Certament, no rebutjar el món dels sentits
s’identifica amb veritable il·luminació.
Els savis no persegueixen metes,
però els ignorants s’encadenen a ells mateixos.
Perquè, encara que entre les coses no hi ha diferències,
ells vanament s’hi lliguen.
Cercar la Ment-Cor amb la ment discriminatòria,
potser no és aquesta la més gran de les equivocacions?
Quietud i intranquil·litat sorgeixen de l’il·lusori;
la il·luminació no sap de gustos i disgustos.
Tots els punts de vista oposats
deriven del propi pensar il·lusori.
Són com somnis, pètals surant en l’aire;
per què anar a caçar-los?
Guany i pèrdua, veritable i fals:
solta’ls d’una vegada per totes!
Si l’ull mai no dorm,
els somnis desapareixen sols.
Si la ment no discrimina,
les deu mil coses són Talitat única
(són tal qual són, d’essència única).
L’essència de la Talitat única és un misteri,
l’immòbil, l’absolut, l’oblit de les xarxes kàrmiques.
Veient les deu mil coses des de la igualtat,
aquestes tornen al seu propi estat natural.
Les causacions desapareixen,
impossible fer-hi comparances.
Aturant el moviment, no hi ha moviment;
posant quietud en el moviment, no hi ha quietud.
Si dos no existeixen,
com pot haver-hi un?
En l’últim terme (absolut),
cap llei no hi té aplicació.
La ment que està en concordança amb això arriba a ser imparcial,
deixa de planificar i de lluitar.
Quan pors i dubtes han estat aclarits,
la veritable fe és harmoniosa i directa.
Totes les coses són passatgeres;
no hi ha necessitat de recordar-les.
Buida, clara, resplendent en ella mateixa,
la Ment-Cor no fa esforços.
Aquest és el lloc del no pensar,
difícil de calibrar amb l’enteniment o el sentiment.
En el món dels fenòmens (dharma) de la Talitat
no hi ha un altre, no hi ha un jo.
Si s’ha d’expressar de manera immediata,
només es pot dir “no-dos”.
Si és no-dos, llavors tot és el mateix;
res no queda exclòs.
Els savis de les deu direccions,
tots han entrat en aquesta veritat.
És més enllà d’expansió i contracció:
un moment d’atenció és deu mil anys.
Ni ser, ni no-ser:
el món de les deu direccions és davant dels teus ulls.
L’infinitament petit és igual al gran:
els límits han desaparegut.
L’infinitament gran és igual al petit:
les diferències no es poden veure.
Ser no és sinó no ser;
no-ser no és sinó ser.
Si per a algú les coses encara no són així,
de cap manera no ha de quedar-se en l’estat actual.
Un és Tot,
Tot és Un.
Si això es comprèn,
perquè preocupar-se d’arribar al final?
La Ment-Cor de fe és no-dos,
no-dos és la Ment-Cor.
Les paraules no aconsegueixen expressar-ho;
no pertany al passat, ni al futur, ni al present.
Sôsan Daishi (3er Patriarca xinès)